De la fam més endurida

i la duresa de l’home,

de qui és i de qui aplega,

aquest estany i aquell coure

-mines d’esforç en comú-,

sorgeix la fusió del bronze.

I del bronze, les campanes

de la Vila fan conmoure

a tots, que tots germanats

abracen i fan el poble.

Andalusía, Castella,

Aragó, i d’altres rotgles

s’acolliren al solar

llevantí, on ara es troben.

I uns i altres, a Ontinyent,

La noblesa li redoblen.

JOSÉ Mª ROYO MENDAZA

Sr. Alcalde d’Ontinyent.

Senyores i Senyors Regidors.

Regina i Dames.

Sr. Rector de la Parròquia de Sant Rafel.

Sr. President, Junta, Llumeneres i llumeners de la Festa.

Presidents d’Asociacions Veïnals i Festeres.

Senyores i senyors.

Amics tots.

               Cuando, en Noviembre pasado, el Presidente de la Junta de Fiestas, José Llin Sisternes, me comentó su propósito de presentarse a ese cargo para 1997, a lo que le animé, me hizo la advertencia de que lo haría con una condición : el que yo aceptara ser el Pregonero de la Fiesta bajo su mandato.

                Remiso al principio, acabé asintiendo, ya que no podía negarme ante la evidencia de que, tanto para él como para mi hermana Ascensión, sumergidos en la Fiesta de este Barrio desde siempre, comprometidos hasta la médula en su infraestructura año tras año, el asumir la responsabilidad máxima en la misma, suponía un hito muy importante. Al tiempo, el que pensaran en mí para este cometido y la ilusión con que me lo pidieron, me llenaba de gozo y sano orgullo, no desprovistos, desde luego, de la innegable zozobra del que, no ducho en estas lides, siente la desazón de no llenar plenamente las expectativas en él depositadas. Cuento, no obstante, esta noche aquí con vuestra benevolencia al juzgarme.

                Jose y Asen : Confío ser el digno Pregonero que esperáis de mí ; deseo que sea el mío un eslabón más entre los magníficos Pregones que, desde éste y otros estrados, se leyeron a lo largo de estos 33 años de Fiesta. Porque, os lo aseguro, podéis estar todos convencidos, de que, cuanto he dicho y me resta por decir esta noche aquí, me lo dicta el corazón, un corazón hijo de este entrañable y querido Barrio de Ontinyent, San Rafael.

                Després d’aquesta introducció en castellà, en homenatge a la llengua de Cervantes, en la qual, al voltant dels anys cinquanta, allà a la meua Andalusía natal, a Málaga, vaig aprendre de xiquet les primeres paraules, vull dirigir-me a vosaltres en la nostra llengua, el valencià, de la qual assegurava el mateix Miguel de Cervantes que no hi havia cap altra més dolça i armoniosa.

               Però, per a qué he segut cridat jo ací aquesta nit ?. Soc el Pregoner. Tinc que pregonar i cantar al vent, als quatre punts cardinals, des de la Umbría a la Solana des dels Alforins fins al Benicadell, que Sant Rafel està ja en Festes. Que les Festeres i Festers de Sant Rafel han proclamat ací esta nit a la seua Regina i a les seues Dames.

                Les Llumeneres i els llumeners, com a jardiners experimentats, han sabut triar, dintre del Jardí del Barri, dificultosa decisió, onze flors a quina d’elles més esplèndida, deliciosa i exuberant. Quinze dies abans de que arrive la Festa del nostre Patró, el Barri s’adorna amb un ramell de roses, el perfum de les quals ompli de renovada fragància les seues Places i els seus carrers.

               Llúcia, Regina de regines, Àngela, Noèlia Cardós, Natalia, Noèlia Amador, Ana María, Cristina Teruel, Clara, Judith, María i Cristina Vidal :

 Esta nit meravellosa, em fixaba durant una estona al vindre cap ací, resplendien molt més les estrel.les en el cel d’Ontinyent. Avui és festa gran ací baix i allà dalt. Sant Rafel, com quan Tobies, té enceses totes les llums del camí. Mitjançant elles, podem admirar la delicadesa, candor inocent i serena bellesa dels vostres semblants. Amb els ulls il.luminats i lluminosos, amb el sonriure als llavis i amb el cor bategant desacompassat heu rebut, de mans del President de la Junta, eixa Senyera que adorna i envolta les vostres figures i la qual us acredita com a protagonistes indiscutibles de les Festes d’enguany. Esta és la vostra gran nit.

               Des d’el meu seient allà baix d’esta estrada, mirant als meus costats quan s’oficiaba la cerimònia, descobria, un a un, als vostres pares, germans i familiars molt contents i roidosos, alguns plorant, exterioritzant amb els seus aplaudiments i soroll quant us estimen, amb quanta il.lussió estan visquent estos moments.

                Representeu el futur del nostre Barri i de la seua Festa junt a tots els xiquets i xiquetes que l’habiten. No oblideu mai, digau-li-ho a tots, que nosaltres, els majors, esperem molt de vosaltres com a relleu generacional que deu espentar-nos amb força i constància. Estudieu, prepareu-vos adecuadament, sense deixar de recordar que heu naixcut i viscut a estos carrers, perque qui oblida hi serà oblitat. Sou molt importants per a Sant Rafel. Deveu continuar la tasca mampressa pels vostres jaios, pels vostres pares, fa ja uns quants anys.

               Vaig a contar-vos una història. La història de l’inici d’una utopia que, afortunadament, hui és una ferma realitat. Queden encara molts homes i moltes dones qui aquesta mateixa història us la contarien amb milers de perspectives, anècdotes i matisos, diferents y complementaris a l’hora, tots enriquidors i vertaders. És la història del naixement d’un Barri que, a les afores d’Ontinyent, abans, sols era una Casa, anomenada de Sant Rafel, i que ara, a 1997, reuneix i en ell conviuen al voltant de vuit mil persones.

                Diuen que un perfil borrós ajuda més que un contorn nitit per a elevar una idea, un record, per a enaltir una enyorança. Tal vegada siga així. Ara bé, no crec que siga eixe el meu cas, ni per edat, ni per manca de memòria. Encara que, de novençà, com tans altres, vaig deixar de viure al Barri, mai he deixat de viure-l, de perdre’l de vista. Possiblement, el que guanye en perspectiva ho perga en concrecció i detalls, és veritat. No obstant, ací a Sant Rafel, durant els ultims 23 anys, continuaven vivint els meus sogres, desgraciadament ja desapareguts, continuen vivint el meus pares i uns quans dels meus germans. Mai, així doncs, ha arrivat a trencar-se el cordó umbilical que ens lligava, a la meua dona y a mí, amb aquesta entranyable part d’Ontinyent. Les nostres famílies eren d’ací, vam creixer ací, es vam coneixer ací, vam festetjar ací i es vam casar a la Parròquia de Sant Rafel. Si és molt difícil perdre els records de la infància, és quasi impossible oblidar-se del marc, de l’escenari on es van produïr les nostres primeres il.lussions, els meravellosos descobriments, les noves sensasions, els furtius enamoraments de la nostra adolescència i joventut. Perque, sense arrels, l’arbre no pot viure i els naixcuts a aquells temps amb el nostre Barri hi serem de tot menys desmemoriats i desagraïts.

               És per això, xiquetes, que vull que sapigueu que amb la meua història de hui, esta nit, desitje donar testimoni i rendir homenatge al naixement com a Comunitat Ciutadana d’aquest Barri de Sant Rafel, recordant als pioners que van fer possible aquesta realitat de hui.

                Quan al nostre Barri es produïa la pressa de consciència com a tal, quan germinaven, fent-se realitat els primers projectes com a nucli diferenciat dintre de la ciutat d’Ontinyent, llavors, precísament, va arrivar a aquestes terres, a este marge dret del riu Clariano, la meua família. Va ser en l’any 1963. Terra de promisió i d’esperança, en aquells anys d’explosió demogràfica, social i econòmica, Ontinyent, generós i hospitalari, rebria ma d’obra, qualificada o no, d’altres regions menys afavorides i més deprimides de l’Estat Espanyol.

                Aleshores, l’integració en una Comunitat que naixia com a tal desprenent-se dels seus complexes com a rodalia indeterminada d’una ciutat en ple procés d’expansió industrial i urbanística, va resultar prou més lleugera per a tots aquells forasters que, desprenent-se, així mateix, de les seues peculiaritats, van agafar aquell tren en marxa recolzant, braç a braç, l’espirit de Col.lectiu Veïnal, primer híbrid i després homogeni i amb personalitat pròpia, que distingueix des de sempre als moradors de Sant Rafel.

                Així, doncs, ja tenim els ingredients necessaris per a que naixca un poble, un Barri :

En primer lloc, es disposava d’un espai concret, perfectament delimitat com a hàbitat immillorable, dibuixat per una orografía accidentada : Ontinyent a un costat, Sant Rafel a l’altre i en mig el Pont de Santa María a cavall dels dos, salvant el Clariano.

              En segon lloc, des de la meitat, sobretot, dels anys cinquanta i primers dels seixanta, successius assentaments de famílies del poble, fonamentalment des de la Vila, el Tirador, la Canterería, el Poble Nou i la Plaça de Baix, van conformar el primitiu nucli de població estable, abans o al temps que anaven incorporant-se grups familiars de immigrats, originaris principalmant d’Andalusía i Castella. La pròpia necessitat d’entendre’s aspentava tots cap a un projecte en comú, cap a un objetiu de convivència participativa.

                 A la fí, en tercer lloc, i per a completar aquest moviment de conscienciació social i ciutadana, no més feia falta un ingredient : el religiós. L’Esglèsia, no sempre tan diligent y previsora, en aquest cas sí que va llegir l’esdevenir amb claredat. El Venerable Arquebisbe de València, En Marcelí Olaechea, salesià de tan grata memòria, va destinar en l’any 63, com a Coadjutor de Santa Maria i Responsable de l’Acció Catòlica Obrera d’Ontinyent, a un agullentí qui, des de quatre anys enrrere, s’havia embrunit a Sagunt en l’Apostolat Obrer : Lluis Espí. Estigué predestinat a fer-se càrrec de la nova Parròquia de Sant Rafel la qual, segregada de Santa María, restaria constituida canònicament en maig del 65. Quin millor rector per a un barri com el nostre, eminentment obrer, que Luis... Recorde que en aquells temps era anomenat al poble amb un apel.latiu coincident amb el títol d’una famosa novel.la de la nostra joventut, escrita per José Luís Martín Vigil.

                Jo no he conegut mai un exemple de simbiosi més genuïna entre veí i feligrés, entre Barri i Parròquia, entre Poble i Comunitat Cristiana. Lluis Espí, primer rector de Sant Rafel, pioner de pioners, que vas tindre des del principi la saviesa de ser amic i company abans, i a més a més, de, a tothora, sacerdot, guanyan-te l’honrós títol d’Anima del Barri, amb el qual t’anomenava recientment un diari local, gràcies per haver-nos regalat amb més de la meïtat de la teua vida junt a nosaltres.

                Recorde aquell any 65 quan, finalitzat el meu Batxillerat amb els Salesians, tot seguit, vaig vindre definitivament a Ontinyent. Pocs mesos després, darrere d’un xicotet període d’adaptació, l’epicentre de la meua vida era aquest Barri. Hi eren ací allò que més m’estimaba : Família, colla d’amics (junts, recorde, Juan Gil, Rafa Galbis, Pep Martínez, Rafael Albert, Fernando Conejero i el meu germà Juan, em feem de bones) i, per últim, la novia. Poc a poc, anàvem descobrint el que, tant acertadament, relatava Juan Gil al seu Pregó de l’any 94 : “ Açi vaem rebre les primeres lliçons de formació a la vida. El nostre Barri era lloc de reunió per a molta gent jove del poble que sentia inquietuts. Sant Rafel es va convertir en universitat popular.”

             Eren els temps en els quals, com no teniem caseta, ballavem la “tarara” i es menjavem la mona de Pasqua a les Aigües, on es donaven cita, de vesprada, centenars de joves del Barri i del poble. Els amics s’ajuntavem els dissabtes a la nit en casa de Pep Martínez, l’unic que tenia televisió, per a veure en blanc i negre “Noche del Sábado”. Disfrutavem de les roidoses acampades que, mancant els campaments de ara, s’organitzaven als “Viverets”. Celebravem convivències periòdiques de joves a la caseta “La Gloria”, a les Aigües. Acudiem, any darrer d’any, a la Romería d’Agres a pèu, caminant per la serra durant tota la nit anterior. Luis acudia, amb la seua moto, el diumenge de matí, per a estar amb nosaltres, després de dir la Missa a la Parròquia. Mentre tant, eren, també, els temps en que haviem de tornar per la nit a casa de la novia abans de les deu, deixant-se de veure el final de la pel.lícula al Cine Pere ; eren els anys dels “guateques”, dels balls dels diumenges dalt de Festers, amb el Sr. Llovat demanant-nos el carnet a la porta ; eren els anys del “Martini” en parella, diguent-se amoretes, en els acollidors sofanets del Bar Regio...

                 Nosaltres també vam ser pioners, i tant, en aquest Barri. Pioners en els moviments Juvenils : Organitzats en equips de JOC, preníem consciència de que acudir totes les dies a les fàbriques era algo més que cumplir en la faena i treballar. Monitors de Juniors, ajudavem a Vicent Llin, Viçantet, tots els diumenges. Per a mí el rector em reservà una tasca mai sospitada. Es va fer, de no sé on, amb un harmònium i allà en tens, amb els meus no massa forts coneiximents de solfeig i piano, des dels temps de la Capella del carrer Agullent fins quan em vaig casar, d’organiste de San Rafel. Bons records atresore d’aquelles Bodes, Comunions i dies de Festa gran, quan em sentia protagoniste roidós a cavall d’aquell orgue de pedals...

              Puc donar testimoni, xiquetes, precioses Regina i Dames, d’aquesta inqüestionable veritat. El grau de compromís, de participació en els aconteciments del Barri, ens van fer forts a tots nosaltres.   Per a sentir-nos vertaders ciutadans d’Ontinyent, vosaltres també se’n adonareu, haviem d’aprovar abans l’exàmen com a veïns i membres d’un Barri que imprimeix caràcter a tots els qui l’habiten o l’hem habitat.

              Però tornem enrrere. Encara es diu al Barri, ara ja molt menys que abans : “Me’n vaig al poble”, “Vinc del poble”, “Tenim que baixar al poble”. Aquestes expresions contenien un sentiment de llunyania forçada, com no volguda. Les famíles d’Ontinyent que anaven establint-se a Sant Rafel, naixcudes a l’altre marge del Clariano, insconcientment, denotaven certa “morrinya” i, a més a més, la lògica necessitat de protagonitzar, amb tot el dret del món, una reafirmació d’ontinyentisme fervorós front a certes expresions, alguna pejorativa, que del Barri hi havien d’escoltar a l’altre costat del pont, sempre referides, clar està, als veïns forasters que, venint des de lluny, cercaven un lloc baix del sol per a recompondre les seues vides i el van trovar ací. A este costat del poble massa es sabia que el mal no sempre ve de fora.

                  Qué van fer aquells ontinyentins de Sant Rafel ?. Qué es allò que es van proposar amb naturalitat i una gran qualitat humana, amb eixa generositat i grandea d’espirit que sols es dónen als pobles ben naixcuts ?. “Alçem els braços, tots a l’hora, ajuntem les nostres mans com a un rosari de misteris gaudiosos y demostrem al poble que som i serem el millor Barri d‘Ontinyent !”, proclamava al seu pregó de l’any 67 Antonio Penadés Aiguadé, el de la Radio, des de l’escenari del Centre de Santa Maria.

              Així ha segut. Ja es possible i cal inscriure sobre la pedra de la nostra particular història l’altra gran colla de pioners que ens faltava : José Belda “El Ranxero”, Ricardo Montés, Vicent Brotons “El Panader”, els seus fills Juanito i Vicentico, Batiste Penadés “Bomba”, Ricardo Martínez “Corta”, Paco i Pepe Donat “Els Bruses”, Ramon Donat, José i Rafael Soler “Els Botxes”, Manolo Insa “El Barber”, Ramonet Sanchis, Manolo Alberca “El Carnisser”, Vicent Belda, Jose Mª Mora, Salvador Rubio, “El Xocolater”, Ximo “El del Maracaibo”, Jose Torró Aleixandre, Enrique Sanz “Carrasco”, Morant, Antonio Penadés, i tans i tans altres que seria impossible retindre a la memòria així com prolix anomenar-los a tots.

                   Si d’ells hem dit que foren els pioners, de tots el homes i de totes les dones del Barri, dels de dins i dels de fora, s’ha de dir que van ser els protagonistes d’aquesta gran epopeia.

               I ara, xiquetes, tinc que parlar de la Festa. Amb ella donaré per conclosa la meua història. Els meus amics i jo la vam descobrir als 16/17 anys, en l’any 67, quan el, aleshores, President de la Junta, Batiste Penadés, ens va convidar a participar en el Centre de Santa Maria, la Nit de la Presentació de la Regina i les Dames, a tancar l’acte fent el que volguérem. “Xiquets, ens va dir, feu el que cregueu oportú. La Junta no té diners. S’els hem gastat tots en el Sant. Però, no patiu, si eix tot bé, us invitarem a un bon esmorzar.”

               S’ens va ocórrer representar un Sainet : “Els Apareguts”. En poc menys d’un mes vam pintar els decorats per a l’escenari, cadascú va tindre que localitzar el seu vestuari i mamprendre els assajos amb rigurositat. Sarín García, Rafa Galbis, Juan Gil, Pep Martínez, Fernado Conejero, Rafael Albert, Conxin Cairols, Juan Vte. Pozo i jo mateix formàvem l’elenc de novels actors que el vam representar. A la fí de l’acte vam tindre, fins i tot, una bona estona d’aplaudiments. Durant un parell d’anys més vam repetir representacions al Centre, amb obres com “L’ajust” i altres.

               A partir de l’any següent, la majoria de nosaltres apareguerem ja, per primera vegada, com a Llumeners als arxius de la Festa.

               Una Festa que, com tothom sap, va naixer humil, senzilla, familiar i modesta : Proclamació de la Regina, Missa Major, mascletà, Processó i, per calfar l’ambient, la vespra, cercavil.les a càrrec del recordat “Málaga” tirant caramels als xiquets del Barri.

               Era, com aquell que diu, la prehistòria de la Festa, però, xiquetes, ens sabia a glòria. Ara la Festa del Barri, mantenint els seus pilars tradicionals, s’ha fet gran, seriosa, important, major d’edat. L’afany de superació és una constant en arribar la tardor, a la fí de Setembre. El nombre de veïns del Barri s’ha triplicat. Els pobles avancen i van progresant en tots els sentits i les seues apetències festives, culturals, lùdiques i esportives no son les mateixes que abans : Exposicions, Sesions de Teatre, Concerts, Competicions esportives, Dansades, Ofrena de Flors, Despertades, etc., etc., fan de la Festa de Sant Rafel, com a manifestació col.lectiva, i hem d’estar orgullosos d’això, la Festa de Barri més important d’Ontinyent (al menys per a nosaltres, per a que ningú s’ofenga).

               Ara sabeu, volgudes Regina i Dames, per qué sou tan importants, per qué sou protagonistes esta nit ací en aquest acte tan entranyable, preludi dels tans i tans que haureu de presidir, enaltir i gaudir els pròxims dies fins a que l’ultim tró del Castell de Focs a la nit del dia de Sant Rafel pose el punt i final a les Festes del 97.

               Sou el present i el futur d’un Barri, d’una Festa que ens uneix, que ens envolta a tots, que ens fa recordar temps passats, omplint-nos d’esperança per al pervindre. No oblideu mai d’on veniu i tingueu clar sempre on aneu, perque un poble, un Barri, que no recorda la seua història, està mort, no té futur.

                   Llumeneres i llumeners : Us desitge que l’àrdua labor callada i perseverant que heu desenvolupat al llarg de l’any que ara culmina, florisca y fructifique amb els exits que es meresqueu. Que les Festes del 97 siguen un punt de referència important per als anys vinents, fent que el vostre recolzament a les futures celebracions festives anuals del Barri no disminuïsca en intensitat i participació.  

               Veïns de Sant Rafel : Jo us cride a la germanor i el goig compartit en una Festa que ens demostra anualment fins a quin punt un Barri es capaç de generar il.lusió col.lectiva.

               Et convide, finalment, Poble d’Ontinyent, a gaudir, junt als habitants de Sant Rafel, d’unes Festes obertes, populars i participatives. Comproveu que ací al Barri sereu acollits amb els braços oberts amb sons i colorit de festa, però, sobretot, amb l’amabilitat, generositat, espirit d’integració i concòrdia que han fet seus, com resa el lema de la nostra ciutat, els veïns de Sant Rafel.

                   I quan, des d’aquest moment, deu començar a parlar la Festa, cal que calle aquest Pregoner.

               MOLTES GRACIES I BONA NIT.

Illm. Bisbe de Mallorca y d'Ontinyent Monsenyor En Teodor Ubeda,

Excma. Senyora Alcaldessa d'Ontinyent,

Senyor Regidor de Cultura de l'Ajuntament d'Ontinyent,

Senyor President de la Societat de Fester,

Senyor Croniste de la Societat de Fester i de la Comparsa Almogàvers,

Senyor President de la Comparsa Almogávers,

Senyor Primer Tró de la Comparsa Almogávers,

Càrrecs, Primers trons de les Festes 1999,

Cavallers Almogàvers,

Amics i amigues,

Bona nit a tots y benvinguts.

Ens hem reunit açi esta nit, com els familiars i amics s'ajunten en l'avantsala del paritori de l'hospital, units per l'alegria, per el goig contingut i esperançat que suposa el naixement d'una nova criatura, d'un nou testimoni que recolza el passat i el present de la Festa de Moros i Cristians d'Ontinyent. La Comparsa Almogàvers ha estat de part i, feliçment, ha donat a llum, per als presents i per a la posteritat, este llibre "ALMOGÀVERS, CAVALLERS DE LA FESTA", el seu fill primogènit, que recull la seua història, les seues vivències i la seua aventura de 25 anys de Festa.

Protagonista, com hem dit abans, d'aquest esdeveniment és la Comparsa, que ha dibuixat els marcs, ha integrat els homes i les dones, aglutinat consciències, afanys, il.lusions, … Sense eixes cèl.lules, les esquadres, sense aquells contextes i entorns que suposen les Comparses, amb les seues particulars històries, no es produiria en la Festa de Moros i Cristians, no es generaria, any darrere d'any, el milacre renovat de la Festa, de la nostra Festa en particular, en este agost plomós i calurós del nostre llevant que a qualsevol cos vivent del mon res més li demana que repós, ombria i quietud. Al nostre, per contra, ens demana música, marxa, ritme, ens demana l'afirmació de la germanor que comporta el muscle amb muscle formant les "filaes", fondits en un destí comú, en un clam col.lectiu, en una palpitació i anhel generalitzat: L'honra i veneració per al "Morenet de Santa Anna", el nostre Santissim Crist de l'Agonía.

Jo sempre he dit que la nostra Comparsa ha tengut molta sort. Des de la seua fundació, s'integraren en ella homes i dones d'espirits desiguals, de procedències molt heterogénies, de profesions, querències, ambicions i objectius totalment diferents. Quan al cor de cadascú de nosaltres va nàixer l'estrella almogàver, un únic camí, un sentiment col.lectiu compartit, es va fer realitat i prengué prioritat per damunt d'altres connotacion s, subjetivismes i egoismes. Els cosos, les ments, les idees, les mans, l'art, la ploma, ... lo bo i el millor de cadascú passava a ser patrimoni de tots, a més a més de l'aportació econòmica necessaria per la fer més gran la Comparsa, per a enfrontar una Festa que, cada any, ens demana i exigeix més rics, més dedicació, més aportació i quantitat d'imatginació, emplaçant-nos el llistó més alt.

Tots sabem que no es pot jutjar als homes per les seues qualitats, sinó per l'us que fan d'elles. Els Almogàvers sempre hem deixat constància del bon us que dels nostres propis recursos i talents hem oferit a la Festa. "Tots veuen el que pareixem, pocs senten el que realment som", deia Maquiavelo. Lluny de voler definir jo el que som, almogàver implicat des de l'inici en esta història i, per tant, amb comnotacions subjetives ineludibles, vullc que sigueu vosaltres, quan obriu este llibre en la quietud i la pau de la pèrgola amb els estels com acompanyants, o en el saló de casa, acomodats en el vostre silló més estimat, els que jutgueu els nostres fets, la nostra història, les nostres inquietuts i peculiaritats, la nostra particular i sempre novedosa aportació a la Festa.

Al llarg de les seues més de 150 págines, l'autor ha desenvolupat i enllaçat una bellissima ègloga, una armoniosa i poètica romança a la seua Comparsa i a la Festa que, des de hui restarà inclòsa al llibret, més que centenari, de l'Òpera magna que suposa la representació escènica de les Festes de Moros i Cristians d'Ontinyent.

Profusament il.lustrada amb imatges que enfortissen el relat, que obrin el camí y donen curs a la nostalgia i enyorança, amb records i escenes que mai més tornaran, l'obra conté i arreplega nombrosos dissenys originals, il.lustrant portada, separates i contenguts, creats "ex profeso" per altres tants almogàvers i amics.

A diferència d'altres llibres i escrits de Rafael Gandía i Vidal, la seua vocació de Croniste i la seua devoció per la Festa, fan que en este exemplar neonascut emergeixca el notari escrupulós que dona fe de tot allò protagionitzat per la Comparsa i el Almogàvers al llarg d'este quart de segle i que, de cadascuna de les seues págines sorgisca el seu enamorament pels Moros i Cristians.

Des de l'any 1974 fins a hui, 1999, va apareguent, amb dates, xifres, noms i cognoms i altres dades, el rosari d'actes públics i privats en els que hem intervengut els Almogàvers: Pressupostos i quotes anuals, indumentaries d'alardos, menús dels menjars, … Capitols i capitols de l'història viva de la nostra Comparsa, tractats amb l'estima, la delicadesa i l'especial sensibilitat d'este Joglar Almogáver, capaç com ningú de posar en pràctica aquell dit d'André Maurois: "Les paraules acosten, els silèncis allunyen i destruixen".

Lligant la narrativa dels fets, l'anecdotari del record, Rafa Gandía, investigador i rigurós historiador de la nostra Festa, va intercarlant senblances històriques des dels temps de la Conquesta, des del naixement dels Moros i Cristians, amb fites i acotacions molt interessants, incloses les relatives a altres Festes religioses y profanes, tant o més tradicionals i antigues del nostre poble.

Puc assegurar que la lectura d'este llibre us resultarà amèna, fluida, deliciosa i clarificant, amb moments en que la narració d'una Entrà, una diana, d'una Baixà aplegarà a l'ànima del lector, protagonista o no, tant se val, del fet relatat, com un dard ardent, fent que reviscolen aquelles escenes, que tornen al nostre pensament, i ens facen sentir de nou al nostre costat, personatges que ja no hi son amb nosaltres - Josep Lluís Bodí i Robert Pastor, per exemple -, que s'amunteguen al nostre record reunions, sopars, viatjes, tertùlies, desfilades, discusions, … plenes de contengut d'amistat, de germanor festera, de nostalgies soterrades i atresorades al llarg dels anys, d'arrels definitives i profondes que hauran de sostenir este arbre, la nostra Comparsa, cada vegada més exuberant, més frondós i més prolífic.

Rafael Gandía i Vidal, a més a més, ha sabut mantenir en les págines de la seua obra la rigurositat i fidelitat més exquisita amb els temes tractats, amb el succésos ocorreguts i, meticulós com ningú, ha triat les imatges gràfiques més significatives que han arrivat a les seues mans. L'interés del lector va "in crescendo" a mesura que supera els capitols. El seu llenguatge, melodiós, poètic, mesurat, prenyat de qualificatius, barroc i gongorià, en ocasions, es torna conceptual, concís, directe i esquemàtic, mantenint al lector pendent de la narració, de les seues cadències, incluida de vegades eixa musicalitat que, com diem avans, l'autor imprimeix a la seuo ploma a l'hora de fer literatura.

Senyores, senyors, desprès dels actes de hui, arredonits amb l'edició de "ALMOGÀVERS, CAVALLERS DE LA FESTA", la Comparsa tanca tota una sèrie d'iniciatives especialment programades durant 1999 per a celebrar el seu 25 Aniversari. Lo escrit, escrit està. Des d'este moment, hui, podem dir que és el primer día de la resta de la nostra vida festera.

Espere i desitge que en el transcurs dels pròxims vinticinc, cinquanta, cent anys, a esta Comparsa, con dic en el prólec del llibre, el futur li fornisca, si cal, millors i més grands oportunitats de treballar per la Festa.

Estic segur que els Almogàvers persistirem en la consolidació de la nostra Comparsa com a cimera i punt de referència d'altres dins de l'espectre de la Festa, en la millora dels nostres vinculs com a persones, com a festers, com a col.lectiu en l'entorn de la nostra societat. Continuarem tenint molt que dir i més que afegir amb fets, en l'història de les Festes de Moros i Cristians d'Ontinyent.

Necessitarem i saludarem el contar amb persones com Rafael Gandía i Vidal, dispossades a cronicar la nostra xicoteta gran història, llegant als nostres continuadors en el protagonisme fester, el com, des de quan, el per qué de la nostra manera d'entendre, de fer Festa, convençuts de que, de llarg, superaran les nostres espectatives.

Finalment, Rafa, gràcies per la Dedicatòria que em fas al teu llibre. Que ens fas a tots en eixa página. Personalment, t'assegure, que, estiga on estiga, faça el que faça, al meu cor sempre lluirà la llum de l'estrella Almogàver.

Moltes gràcies y bona nit a tots.

Francisco Pozo

Primer Tró Almogàver 1994

Ontoinyent, 17 d'agost de 1999

ELEGÍA A JOAN MARTÍ. Nota de prensa enviada y publicada en los medios de comunicación de Ontinyent a finales de agosto de 2004, con motivo del fallecimiento prematuro y repentino de nuestro gran amigo y compañero Joan, artista polifacético que dejó una huella imborrable en quienes le conocimos.

Excel·lentissima Senyora Alcadessa d’Ontinyent,

President de la Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida, Presidents de FONT D’ART,

Conseller de Cultura de la Mancomunitat i Alcalde de Beniganim, Regidors de l’Ajuntament d’Ontinyent, de Carcaixent, de Xàtiva, Presidents de Institucions i Associacions Culturals, Festives i Religioses d’Ontinyent, de Xátiva, de Carcaixent, de Bocairent, Fundadors i socis de FONT D’ART,

Familiars de membres de la nostra associació ja desapareguts,

Amics i amigues que heu volgut estar aci aquesta nit per a acomiadar-se amb nosaltres de l’any 2009, el del nostre Cinquentenari.

EL QUE TOCA ARA ÉS GAUDIR I AGRAIR…

Així titule el prefaci que apareix en el llibre com a introducció i presentació al mateix.

Quan, ara fa poc més d'un any, es va reunir la Junta Directiva de la nostra associació, secundant el manament que a este efecte li havia traslladat l'Assemblea General al setembre, per determinar i aprovar definitivament els actes amb què FONT d'ART havia de celebrar el seu 50é aniversari, el escriure i editar este llibre va resultar un dels projectes més votats, volguts i valorats.

Érem conscients que la situació econòmica del moment i la que s'intuïa per al 2009, ens obligava a les majors dosis d'austeritat, i per tant, d'enginy possibles i que, com així ha sigut, havíem de plantejar-nos en el nostre Cinquantenari uns actes estrictament institucionals per un costat - exposicions i este sopar – i per un altre, un que posara a prova el poder de convocatòria de la nostra Associació cap als jóvens, com va succeir en la jornada del FESTIART del mes de juny.

Les dos Exposicions Antològiques de Pintura celebrades enguany, la primera en abril - de Fundadors – i la segonda en juliol - de socis -, ambdues impecablement dirigides i comissariades per Carles Vidal i Mª Àngels Mora respectivament, van suposar un rotund exit per a la nostra Associació, per haver sigut les més visitades en anys en la nostra ciutat. Aquest llibre mai ens l’arribàrem a plantejar com un fi, sinó com un mitjà per transmetre als nostres conciutadans presents i futurs una història mai escrita, la de la nostra associació. Afortunadament, FONT d'ART, en els últims temps, ha aconseguit connectar amb un bon grapat de nous socis joves, molts d'ells estudiants de BB.AA. i de Disseny Industrial i Tèxtil, que estan revolucionant les nostres estructures i organigrama, i per a bé. Perquè, ho han demostrat enguany, treballen més i millor que el que més de nosaltres i necessitem deixar constància per al futur, del que ha costat a la nostra associació obrir-se camí al llarg d'estos lustres i, sobretot, com, coneixent a fons la pròpia història, poden liderar i llaurar un futur esperançador que salvaguarde allò que s'ha aconseguit fins ara i, a més, sàpiguen potenciar al màxim exponent tots els nostres trets identificatius que ens aporten un valor afegit addicional.

Amb aquest relat, amb aquesta a mena de crònica, que deixem impressa, els integrants de la comissió que l’ha dissenyat, escrit i gestat, han volgut que se senten identificats tots els nostres socis i amics. Ben cert és que l'objectivitat amb què es presumeix hem treballat els redactors de l’obra, en algun moment, pot haver-se contaminat d'un possible subjectivisme, propiciant per això l'aparició de discrepàncies o diferències de criteri lògiques. 50 anys és un bon tros d’aquesta vida fugaç. Almenys per a molts de nosaltres, ha sigut una estona que ha passat com un llamp, però ho havíem de contar. La realitat, en suma, no és un altra que podem asseverar que tot el treball realitzat, dilatat en el temps, costós i escrupolosament documentat, s'ha fet amb la major dosi de rigor i, sobretot, honestedat i amor a una entitat, FONT d'ART, a la que pertanyem i ens devem des de fa ja algunes dècades.

A mi, personalment, m'ha tocat la responsabilitat de la coordinació general i redactar una major quantitat de capítols en esta història; però té una explicació, per allò de que després de quasi trenta anys de tindre la titularitat de la secretaria, he tingut a la meua disposició els quantiosos i, crec, ben conservats arxius de l'agrupació que jo mateix he anat reunint al llarg de la segona etapa, des de 1979 i que, per a portar a bon port esta publicació, he digitalitzat informàticament. Estic convençut que qualsevol dels meus companys de la comissió de redacció ho haguera fet millor.

Malgrat que no hem pogut disposar de major volum de documentació original escrita de la nostra primera etapa, la de la fundació, hem pogut reconstruir-la gracies sobretot als testimonis orals que ens han aportat els nostres fundadors. La resta de la informació l'hem aconseguida pels mitjans de comunicació de l'època i d'uns pocs y valuosos documents, impresos i manuscrits de llavors, aportats pel nostre primer secretari en els primers anys de l'associació: Vicent Gandía Gisbert. Done gracies a tots per haver-se implicat en esta aventura i demane un fort aplaudiment per a tots ells.

L'estructura d'aquesta relació de cròniques esperem siga del grat dels qui s’acosten a la seua lectura i, especialment, dels actors que han intervingut en la trama, que no són altres més que els nostres propis socis. Com podem adonar-se’n al llambregar-ho, ho hem plantejat temàticament, diferenciant les dues etapes ben acotades que ha viscut el nostre col·lectiu, des del 1959 al 1978 i des del 1979 al 2009. Una contextualització històrica d'estos 50 anys, obra de la saviesa i fonda cultura del nostre primer president de l’Associació en la segona etapa, José Ángel Gironés, rigorosa i bàsicament circumscrita a la nostra ciutat, comunitat i país, posa en clau de contemporaneïtat els fets i esdeveniments que apareixen reflectits en la nostra particular història.

Estic convençut que, si entre els que accedeixen al relat de les nostres vivències a través d'este llibre, hi ha algú que trobe a faltar o considere que sobra alguna cosa en les seues pàgines, sabrà contraposar en l'altre platet de la balança, abans de jutjar-nos molt severament, l'esforç que ha suposat aquest repte editorial per a tots nosaltres fins que ha vist la llum i la gran quantitat d'il·lusió i estima amb què hem afrontat el projecte.

Calia tancar els continguts d'aquesta obra en una data determinada d'enguany i decidirem en la comissió que no podíem anar-nos-en més enllà del 31 de juliol, cosa que així va ser. Amb posterioritat a la mateixa han succeït més coses i s'han produït més notícies que este llibre no ha pogut arreplegar. La més important, potser, la celebració hui d'este sopar homenatge als nostres fundadors que tanca els actes del nostre 50 aniversari; i també l'entrega a la Societat de Festers en el mes d'agost passat de la primera de les tres obres pictòriques, la creada per Mª Eugenia Pastor, que la nostra associació aportarà per al saló principal de la Societat, o la magnífica Ambaixada Cristiana que van dissenyar i van oferir a la nostra ciutat en les passades Festes 2009 les nostres companyes Mª Angels Mora i la seua filla Xeles; o la magnífica realització que ha fet Jordi Arrué de l’encàrrec del cartell de les Festes de la Purissima 2009; o la recent obtenció del reconeixement com a finalista del Premi BMW de Pintura 2009, per segon any consecutiu, per part del nostre soci Guillermo Ferri Soler, etc. Però estes efemèrides seran tema i contingut per a la pròxima publicació que abordem, espere abans de la del nostre Centenari.

Finalment, quan hem arribat ja al tancament de la celebració de la nostra efemèrides, seria injust no deixar patent, una vegada més, el nostre més profund respecte i agraïment a totes aquelles institucions públiques i privades que han fet realitat un fet que per a molts de nosaltres s'antullava inabastable, com ha segut el que enguany hem superat amb èxit tots els reptes que ens plantejàrem en el seu dia per a la celebració d'aquest aniversari. Gràcies a l'Excel·lentíssim. Ajuntament d'Ontiyent, a la Mancomunitat de Municipis de la Vall d'Albaida, a Caixa Ontinyent, al Centre Comercial i d'Oci el Teler, al Consell Local de la Joventut i a La Caixa d'Estalvis de Barcelona hem anat cobrint etapes i solucionant problemes. No podem oblidar en esta glossa d'agraïments a tots aquells socis, familiars de socis ja majors o desapareguts que ens han fet arribar material gràfic i literari, per il·lustrar i omplir de contingut aquest llibre. Mil gràcies a tots per la vostra presència i per l’estima que ens demostreu. Molt bona nit.  

FRANCISCO POZO

Secretari de FONT D’ART y Coordinador de la Comissió de Redacció.

2011: SONETO ACRÓSTICO PARA UN POETA AMIGO

A Pedro Vera, murciano de pro.

Probaré a templar otra vez mi lira                               

En olvidado rincón de mi mente

Dormida y cual dolido penitente

Redimiré años de banal mentira.

Olvidé que quien ve no siempre mira,

Vislumbré al gran poeta lentamente:

Era Pedro, quien junto a mí, silente

Rimaba versos de amor, de paz y de ira.

Abstraído en su rincón, allá en la Vila

Piensa, escribe y mil letras va ordenando.

Observa el entorno y fija su pupila

En  esos artistas que están pintando

Trazos de pechos, de muslos y axila, 

Absortos en la modelo que está posando.

(Ozop)

Publicado por Pedro Vera en lunes, abril 04, 2011

ES HORA DE SOÑAR, de PEDRO VERA

(Presentación)

Buenas tardes a todos.

Pedro Vera, amigo y compañero de cuitas artísticas en los viernes de modelo en FONT D’ART, me ha pedido que presente en este acto, para los lectores, amigos y compañeros de Ontinyent, su libro ES HORA DE SOÑAR.

Aunque tuve la oportunidad de presentar otros anteriormente, de los que fui coautor, nunca fui llamado a presentar un libro de poesía. Debo agradecer a Pedro la gran dosis de confianza depositada en mi persona y confío en que, tanto él como todos los presentes, sepáis disculpar mi bisoñez en estas lides, que no esperéis de mi boca palabras grandilocuentes y que, en todo caso, sepáis valorar mi profunda admiración hacia su obra literaria y, sobre todo, hacia su persona y a su trayectoria vital en lo profesional, en la docencia y, como gran humanista y filósofo que es, por su imbricación y compromiso en lo social, en lo solidario y en lo no, muchas veces, políticamente correcto. Cuando me hizo llegar vía internet las primeras galeradas de la edición de su obra, las devoré rápidamente, para luego dejarlas “dormir” y disfrutar de su contenido más sosegadamente jornadas después. No fue difícil aceptar su ofrecimiento para estar hoy aquí presentando su libro.

Este bosquejo inicial de su personalidad y la calidad humana que a mí, y a la mayoría de los socios de FONT D’ART / Ontinyent, nos ha transmitido este murciano de pro, este profesor ya emérito de primaria, se ha visto enormemente potenciado y enaltecido al haber aportado a los contenidos de nuestras tertulias y actividades asociativas una vertiente no cultivada hasta ahora, la literaria, otra más de las BB.AA., mediante los talleres de poesía que venimos celebrando desde hace ya unos años, simultaneados con las sesiones de pintura de modelo, en nuestros locales sociales de la Casa de la Vila.

La obra literaria de Pedro Vera, tanto en su acepción lírica como en su delicada y exuberante prosa poética, a mí se me antoja, en primer lugar, la de un soñador empedernido, esto es, profundamente intimista y preñada de una candidez y honestidad vivificantes, además de evocadora pertinaz de ensoñaciones en puertos lejanos no conquistados. En segundo lugar, se me aparece como la de un ser poderosamente rico y dotado para la estima, con una cadencia y una rima que se adueñan del lector al recitarla, que se hace cercana, sensual y sobre todo cálida, por cuanto imprime a sus contenidos revelados, implícita o explícitamente, unas dosis de contemplación onírica apasionante, sin caer en el platonismo clásico.  

Este poemario, ES HORA DE SOÑAR, con el que hoy Pedro nos regala los sentidos, es una verdadera hipérbole en calidad que complementa y magnifica algunos de sus anteriores trabajos, como CARMEN o LA NIÑA BONITA.

Su contenido está estructuralmente concebido como un canto, como una oda magnífica a un sentimiento íntimo que le embarga, idealizado en un árbol fecundo que se prolija en cuatro frondosas ramificaciones: el amor, la mujer, la naturaleza y los sueños. Se constituye este opúsculo en un verdadero monumento del romanticismo poético, a la fantasía, la imaginación y las fuerzas irracionales del espíritu, en donde la fecundidad y el colorido de la naturaleza, el amor y el desamor, la nostalgia y el recuerdo del ser amado, los encuentros y los desencuentros, las ausencias, la pasión, el deseo y hasta el erotismo y la concupiscencia preñan de contenido cada poema, cada verso. Como un romántico ortodoxo al uso, Pedro Vera se deleita en crear obras menos perfectas y menos regulares en su métrica, pero más profundas e íntimas en su mensaje, buscando entre el misterio e imponiendo los derechos del sentimiento. Así es la que hoy me ha tocado en suerte presentar: ES HORA DE SOÑAR. Así es el postrer vástago de este poeta bohemio y gran comunicador que conserva y cultiva el estigma de los grandes soñadores del siglo XIX.

En primer lugar, es este libro un canto supremo al amor, que como apuntaba arriba, se constituye en un elemento esencial en la lírica de nuestro poeta. Hay amor, mucho amor en estos versos:

Nuestro amor…

ha seguido las leyes

de la naturaleza:

Se cosechó en otoño,

se plantó en invierno

y está germinando

en primavera.

Ahora

es el momento de escuchar

los trinos de los pájaros,

sonido que habrá de acompañarnos

el resto de nuestros días.

Es sonido

de trompetas celestiales.

Es el regalo

que la madre naturaleza

nos brindó por septiembre

envuelto en aroma de algas

de la costa mediterránea

que nos baña cada día.

En segundo término, la figura femenina es crisol en donde Pedro magnifica, concentra y sublima sus más encendidos epítetos y metáforas, como éste que dedica a su mujer soñada:

¿Por qué viene el aire helado?

Porque el olor de tu cuerpo

se ha alejado de mi lado. 

¿Por qué viene el aire fresco? 

Por las ondas de tu pelo,

que forman un arabesco.

 ¿Por qué viene el aire frío? 

Porque lleva tu recuerdo

mezclado con el rocío.

Como tercera gran acepción, Pedro entabla idílicos diálogos con los elementos de la naturaleza que le circundan y acompañan en sus horas de opulencia creativa, armando poemas sutiles y armoniosos como éste que dedica a la higuera que, desde el patio de su casa, da sombra a su ventana:

                                                          A mi higuera

Esta vieja y retorcida higuera, 

encaramada al dintel de mi ventana,

con aspecto de antaño vivir sana

hoy se encuentra de ramas muy ligera. 

Es el gris su color predominante

y su fruto suele ser bastante escaso,

pero yo, que la observo a cada paso,

llego incluso a pensar que es elegante. 

Este año yo quisiera, amiga mía,

que de verde se llenaran esas ramas

y tu olor fuera el olor que cada día

se colara a través de mis ventanas

y si vieras que mi cama está vacía

es que he ido a verte,

como todas las mañanas.

Y llegamos al cuarto elemento que completa el contenido temático de ES HORA DE SOÑAR. Los sueños precisamente, de ahí el título de este libro, son el nexo de unión más importante de este poemario. El amor, los espacios vacíos y las ausencias, la mujer y la propia naturaleza son idealizados y conjurados por la pluma del poeta, entrelazándolos a través de los sueños:

Y todo es realidad  

Qué distintos

son los sueños

de la realidad. 

Dos rosas rosas adornan,

en un búcaro,

la mesa,

como salidas del jardín

de los sueños. 

Una rosa roja sangra,

de felicidad,

esparciendo sus pétalos

sobre la cama

para cumplir un sueño.

Dos corazones

ansiosos de amor

hoy rebosan alegría 

Y la realidad,

tan terca y tan dulce,

está ahí

aquí,

entre nosotros,

cada fin de semana. 

Y todo parece un sueño. 

Y todo es realidad.

Afortunadament per a nosaltres, Pedro va arribar a estes terres des de la propera Múrcia, de la mà de la seua musa i companya Angels, pintora gandiense i també mestra com ell. Des de farà ja uns sis anys, tots els mesos, en les concorregudes nits dels divendres, tèbies a la tardor i la primavera i fredes en l'hivern, quan hi ha programada model, arriben ells dos proveïts dels seus apers artístics, els pinzells ella i la ploma ell, disposats a compartir i construir vetlades amb tots nosaltres que, moltes vegades, s'han tornat inoblidables.

 Si este poemari traspua una bellesa i subtilesa indubtables, no és per una altra cosa més que perquè darrere del seu contingut literari i artístic hi ha una gran dona, Angels, primer com inspiradora dels més bells poemes que l'integren i en segon terme per les magnífiques i delicades il·lustracions que l'acompanyen.

 Els que assistim assíduament en el nostre Taller d'Art de FONT D’ART a les sessions de model del natural, hem vist la creació i part de cada u d'estos esbossos, de cadascú dels dibuixos, sanguines i carboncillos, que apareixen enriquint les seues pàgines.

 Angels és la prova irrefutable d'aquella vella sentència del nostre refranyer: Darrere d'un gran home sempre hi ha una millor dona.

Un detalle que también considero digno de mención es la cuidada edición de la obra que ha realizado la editorial RUMOR VISUAL. Su diseño, maquetación e impresión dan empaque y elegancia al poemario contenido, haciéndolo no sólo excelente, sino también atractivo y atrayente para el que lo tiene en sus manos.

Finalmente, Pedro, considero que no debo hurtar a los presentes, por estar inserto en tu blog TALLER DE POESÍA, el recitado de un soneto acróstico que te dediqué hace un par de años en una de aquellas veladas literarias de la Vila. En él se condensa cuanto sobre tu personalidad y compañerismo me inspiraste y fueron la base de una amistad que, espero, perdure en el tiempo y en el recuerdo.

Pedro y Angels, el motivo de que sea hoy yo quien esté presentando este libro, es algo que se me antoja como un verdadero privilegio. Podría seguir durante muchos más minutos pintando esta semblanza, componiendo esta loa, esta elegía, al poeta y amigo, a la pintora y compañera.

Sólo os deseo, para terminar, las mayores venturas en esta nueva andadura literaria y artística. Sabed que, como siempre, una de vuestras fuentes de inspiración, el Taller de Arte de FONT D’ART en la Vila, en Ontinyent, seguirá siendo faro, santo y seña en el proceloso devenir de la evolución creativa que os embarga. Aquí estaremos y, espero, estaréis vosotros como siempre, anclados y reconfortados por esos valores que, desde hace ya más de cincuenta años, hicieron posible una asociación como FONT D’ART, cuyo pasado, bruñido por una pléyade de reconocidos artistas, se funde con este presente, esperanzador y pletórico de ilusiones, donde los jóvenes y nuevos ascetas de las bellas artes empiezan a escribir páginas brillantes de su acerbo histórico.

Bona vesprada a tots.

Francisco Pozo

Ontinyent, 27 SEPTIEMBRE 2011